Desobediència que produeix drets, drets que produeixen desobediència

La següent proposta parteix de dues premisses: d’una banda, és una iniciativa de resposta a l’amenaça de desallotjament del centre social i els habitatges realment públics (PHRP) situades en els carrers Magdalenes i Amargos de Ciutat Vella, Barcelona. D’altra banda, és un intent de polititzar el que des del poder es presenta com una simple qüestió d’ordre públic i sortir-nos de l’estreta cotilla que suposa la variable legalitat-il•legalitat. No ens resignem que les iniciatives per l’habitatge, per la llibertat de moviment, pel dret a la ciutat, a la cultura lliure, etc. que allí es desenvolupen siguin esborrades d'un cop de ploma perquè el nostre edifici sigui convertit en una franquícia d'Hotels Catalònia.

Dit d’altra forma, volem intentar revertir el “inevitable” desallotjament en una oportunitat per a produir o allargar drets a partir de la desobediència; no acceptem que la “legalitat” s’imposi a allò legítim: ni tot el que és just és legal, ni tot el que és legal és just. Reprenent la proposta que en tot Europa van fer altres companys fa ja deu anys, volem anar més enllà de la dinàmica "Conflicte-Repressió–Lluita antirrepresiva" i pensar en la possibilitat d’un escenari diferent, que centri el conflicte social en el seu potencial transformador. Volem experimentar la possibilitat de l’esquema "Conflicte-Projectes–Eixamplament de l’esfera dels drets".

Així doncs, volem fer una interpel•lació pública al Districte de Ciutat Vella. Concretament, volem que aclareixi públicament la seva postura davant tres qüestions: 1.- Si li sembla acceptable que milers de veïns en general (i els quals viuen des de fa anys en règim de lloguer a Magdalenes 13-15 i Amargos 8 en particular) siguin expulsats de les seves cases perquè Hotels Catalonia o qui sigui construeixi nous hotels; 2.- Si considera que experiències com la de Magdalenes poden ser tractades com simples qüestions d’ordre públic en comptes de com qüestions polítiques en les quals té alguna cosa que dir; 3.- Si li sembla acceptable que les iniciatives socials que es desenvolupen a Magdalenes no tinguin continuïtat per no poder sufragar les despeses que un local a Ciutat Vella comporta.

Davant del mal govern, de representants que no representen a ningú, davant de la política virtual dels polítics professionals triem la materialitat de les lluites socials. En aquest sentit afirmem, avui més que mai, que l’autonomia és el principi de mètode fonamental dels moviments; afirmem, avui més que mai, que els moviments han de defensar amb ungles i dents la seva autonomia. No creiem en l’autonomia com principi ideològic sinó com principi des del qual s’ha de pensar la política de la transformació. No ens interessa la política de la representació, sabem que els drets no es demanen sinó que es prenen; mai hem demanat permís per a viure on vivim i no ho anem a fer. Però si ens interessa explorar i explotar les contradiccions de les institucions públiques, hackejar les seves regles, posar la pilota a la seva teulada, deixar d’estar a la defensiva i prendre la iniciativa.

Afirmem també que l’autonomia dels moviments no és incompatible amb la dialèctica conflicte-negociació. L’autonomia dels moviments no s’expressa només en la capacitat d’enfrontament sinó també en termes de riquesa de cooperació social, en la capacitat de creació i producció del nou. Els moviments poden ser autònoms també quan trien la negociació, en la mesura que la negociació sigui funcional a la potenciació dels mateixos moviments.

Considerem el nostre centre social com un lloc de producció de drets. No és l’únic, ni el millor, però és una illa de l’arxipèlag d’iniciatives que fan que, malgrat tot, Ciutat Vella segueixi sent habitable. No permetrem pas que ho deixi de ser. Sense aquest arxipèlag d’espais socials, Barcelona seria només el gegantesc parc d’atraccions per a turistes, cívic i impol•lut, que pretén construir la política des de dalt. No acceptem el fet que els centres socials desapareguin per a deixar pas a equipaments turístics, i creiem que les iniciatives que hem desenvolupat fins a ara no han estat suficients per a evitar-lo. No acceptem l’expulsió de veïns i la seva substitució per turistes com si fos lamentable però inevitable.

Creiem que els centres socials poden ser el centre territorial de recomposició de la força de treball social: migrants, precaris, estudiants, hackers, veïns en risc de desnonament, i ciutadania en general amb ganes d’articular propostes socials. No creiem que siguin simples “seus” dels moviments socials, ni (només) espais d’oci alternatiu, encara que tinguin característiques d’ambdues coses en tant que espais de reunió i sociabilitat alternativa. Els centres socials són llocs on es produeix comunitat rebel, on es materialitzen somnis, desigs, necessitats, esperances, on s’experimenten relacions afectives i cooperatives al marge de les condicions d’explotació que es donen fora d’ells... Són això i una mica més: són espais en els quals produir, practicar i imposar drets socials des de la quotidianitat. Drets guanyats dia a dia, metre a metre, byte a byte, com diuen uns amics.

El gran repte, creiem, és que les nostres propostes repercuteixin fora dels centres socials, dels cercles militants, dels ja convençuts; que els centres socials no es converteixin en bombolles dintre de la ciutat sinó en noves realitats socials de gestió i decisió política sobre la nostra vida que produeixin drets per a tots. Sovint, quan ens plantegem la dicotomia “centres socials/institucions” ens oblidem que els Centres Socials mateixos són una institució. Les institucions de les quals els moviments transformadors s’han dotat històricament han respost a les necessitats i desigs del moment: els centres socials no són soviets ni consells obrers, ni comunes... institucions lligades a altres formes de reproducció de la societat. Per aquesta mateixa raó, ens plantegem si el nostre centre social pot seguir sent igual als quals havia en els anys 90.

Quan diem que no pot seguir sent ho mateix no estem negant la vàlua dels CSO anteriors (i presents) sinó que, al contrari, pretenem valoritzar el que uns altres han fet abans que nosaltres. És una banalitat constatar que quan les condicions objectives canvien profundament, quan l’escenari canvia, els actors han de canviar per a seguir representant el mateix paper.

Però volem deixar una cosa ben clara: la nostra aposta no és obligatòria, només és un experiment. Magdalenes no pretén traçar una ratlla en el sòl que divideixi als bons i els dolents, als moderns i els troglodites, als amics i als enemics, els purs i els venuts, als vermells o els negres. Si algú vol jugar a això que no conti amb Magdalenes. No som tan vanitosos ni tan estúpids per a creure’ns posseïdors de La Veritat. En realitat, tots els Centres Socials de Barcelona han evolucionat, han experimentat, han patit mutacions en un sentit o altre. Magdalenes no es creu millor que ningú, la única cosa que pretén és caminar el seu camí, de la mateixa forma que respecta, valora, el camí de la resta i se sent partícip dels avanços dels altres Centres Socials, als quals considerem germans.

Aquest experiment que ens disposem a afrontar, lluny de ser una renúncia, tracta de ser un aposta de futur. Una aposta de Magdalenes, oberta a tots aquells que desenvolupen lluites, pràctiques i comportaments subversius. Apostem per la cooperació entre els diferents espais socials autònoms; apostem pels pactes de suport mutu entre projectes diferents; apostem, en definitiva, per la construcció comuna d’una Ciutat Vella subversiva dins de la Barcelona radical que, a diferència de la ciutat dels dominants, és una Barcelona construïda de diferències, però també d’elements comuns.

Volem que la interpel·lació esmentada ens permeti començar una negociació que es conclourà amb l’obtenció d’estabilitat per al nostre espai, o amb la negativa de l’administració local. Punt. No acceptarem cap discussió sobre els continguts que produirem i albergarem, ni sobre els mètodes de gestió de l’espai. Una eventual negociació es limitarà a establir un protocol tècnic que impossibiliti el desallotjament. Mai acceptaríem la cessió d’un espai que signifiqués limitar les possibilitats polítiques dels qui l’habiten. Per dir-ho encara més clar: hem seguit okupant cases i practicant la desobediència mentre pensàvem aquesta campanya i ho seguirem fent independentment del resultat de la mateixa. Pobre del buròcrata que cregui que la legalitat es basa en regles immutables, que els equilibris de força entre el cos social i l’administració no poden variar com fruit de les conquestes obtingudes a través de la lluita. Volem provar si a través de la dialèctica conflicte-negociació, que pot ser part integrant d’aquesta lluita, podem variar aquesta relació pel que fa al nostre espai social.

No acceptarem tampoc un acord que imposi el cost d’un lloguer a preu de mercat; no podríem fer-li front, però a més a més considerem inacceptable que les activitats socials siguin gravades per l’administració com si es tractés d’un projecte amb ànim de lucre. I, finalment però com a condició principal, no acceptarem un acord privilegiat, o un acord que pugui perjudicar a altres centres socials. No volem ser una excepció graciosa, sinó una experiència reproduïble per totes aquelles iniciatives socials que ho vulguin repetir, sense variar ni interferir en la trajectòria de qui no ho consideri oportú.

Ce que nous défendons, nous li défendons pour tous . Para todos todo, nada para nosotros.

Reynaldo Hahn

Tags: